Atles particular

Dibuix

2011-04-10T13:12:00.001-07:00

Ara que tenia un moment he aprofitat per fer aquest dibuix:

Els pardalets que han fet niu al teu cap, cofois tot estarrufats fent boletes de cotó d'un gris suau tacat de canyella. El teu nas tan ben posat, mentre sense gaire delicadesa desarreles del mentó aquell pèl-fènix. Marco bé les espatlles de ballerina-nadadora. I no t'estalvio les ulleres de nena petita marginada. Com m'hauria agradat haver-te conegut llavors! Quan van arribar els primers pardals? Potser eres massa petita per enrecordar-te'n.

El somriure. Però no sé si dibuixar-te al fons dels ulls aquella ombreta fosca. És que no estic ben segur de que hi sigui, potser només l'hi veig jo, a vegades. Què és? Melangia? Tristesa? Decepció?

Les olors... no sé dibuixar-les. De tota manera serà difícil pintar-les fresques i càlides, comptant només amb dues dimensions. No en quedaré mai satisfet. La resta, ho pinto tot de tons clars i suaus, però vius. Cap gris.

La veu l'hauré d'escanejar de la bústia del mòbil: "... una abraçada ben forta". Ja està, és tot.

Els pardals estan quiets. Per una vegada et puc observar aturada. Així tinc temps de lamentar-me de no poder-me dibuixar al teu costat. Però hi he deixat un buit -perdò, volia dir un espai blanc- per si algun dia vols completar el dibuix.

Et costarà trobar algú que es deixi menar pels seus pardalets tocant, al mateix temps, com tu, de peus a terra.

No sé si vull que tinguis aquesta sort. Seguiré cobejant aquest espai blanc.

Changes

2011-04-06T09:08:00.001-07:00

Clarence Carter - Changes

2010-09-02T13:22:00.001-07:00

Hoy no estoy pa naide...

Autocensura

2010-08-15T14:10:00.000-07:00

Ànima d'espart

2010-07-10T09:43:00.001-07:00

Gary Jules & Michael Andrews - Mad world

La ciutat batega amb calma de balena, és hora d'ajaçar-se. Ja no queden Jonàs i per les seves venes obertes ara s'hi escolen rius de desemparats. I les rates, que no abandonaran. Elles no.

Busquen tots un forat on amagar-se, un ventre o una claveguera. Mira'ls als ulls i seràs condemnat. Ja ho ets? Eixuga't la boca amarada de sal. Altra vegada has plorat? No eres tu qui deia que tenia ànima d'espart?

Sense fer soroll, sense dir res, et deixes menar (s'escolen, s'escolen pels carrerons, com gotes de sang). Ens trobarem en algun bar, amb les mirades carregades de melangia i conyac. Les tristes putes de veu ronca es confortaran: riuran quan ens vegin, només per sentir-se bé, només de saber del pes de la pena que hi ha qui carrega a l'esquena.

Ets tu el pestilent o sóc jo l'empestat? Tant li fa...

Vés amb compte amb el teu àngel, que et sap apagat, consumit al llindar; si l'abraçada que et dóna et fa revifar, la que et refusi t'haurà de matar.

Gary Jules - Mad world

All around me are familiar faces
worn out places, worn out faces
bright and early for their daily races
going nowhere, going nowhere
and their tears are filling up their glasses
no expression, no expression
hide my head i want to drown my sorrow
no tommorow, no tommorow
and i find it kind of funny
i find it kind of sad
the dreams in which i'm dying
are the best i've ever had
i find it hard to tell you
'cos i find it hard to take
when people run in circles
it's a very, very
mad world
children waiting for the day they feel good
happy birthday, happy birthday
made to feel the way that every child should
sit and listen, sit and listen
went to school and i was very nervous
no one knew me, no one knew me
hello teacher tell me what's my lesson
look right through me, look right through me

Al meu voltant tot són cares conegudes
llocs gastats, cares gastades
Brillants i matineres per a les curses del dia
cap enlloc, no van enlloc.
I omplen de llàgrimes les ulleres
inexpressius, inexpressius,
capcot, vull ofegar la meva pena,
no hi ha demà, no hi ha demà
I trobo un tant divertit
I ho trobo un tant trist
que els somnis en què moro
són els millors que he tingut
M'és difícil explicar-t'ho
perque`em costa d'acceptar
quan la gent corre en cercle
El món està tan, tan
boig
nens que esperen el dia en què se senten bé
feliç aniversari, feliç aniversari
fet per fer sentir a tots els nens com s'haureien de sentir
seu i escolta, seu i escolta
vaig anar a escola i estava tant nerviós
ningú em coneixia, ningú em coneixia
hola, mestre, explica'm la lliçò
mira a través meu, mira a través meu

Paranys urbans

2010-06-07T01:00:00.000-07:00

Tokio Ska Paradise Orchestra - Sesame Street

En el seu àulic no-fer-res quotidià, surt una partícula insomne de bon matí. Safari fotogràfic.

>>>> Màquina fotogràfica compacta de mercadillo: Sí
>>>> Samarreta negra màniga curta (de mercadillo) amb forats: Sí
>>>> Pantalons de xàndall model yonqui amb taques de lleixiu: Sí
>>>> Bambes de marca de segona mà del soc de Ouarzazate (nº 49 i 1/2): Sí
>>>> Mitjons negres: Sí
>>>> Sensació d'oblidar-se quelcom important: Forta

Absort en la contemplació d'edificis (el seu objectiu avui), queda atrapat dels pantalons a la soca d'un arbre mal tallat, de tal manera que el xàndall-yonqui amb taques de lleixiu cedeix avall, avall, avall d'una estrebada.

- Òstia, els calçotets!!!!

Una senyora que s'ho guaita riu, i riu, i riu encara, i mentre la partícula es puja els pantalons, pensa, optimista, que potser només li ha fet gràcia la situació...

La foto superior s'ha pres segons abans de l'incident.
A la part inferior esquerra de la foto es veu la punta del tronquet culpable.

Ves al post anterior: "Sud"

Sud

2010-05-19T08:47:00.001-07:00

Ismael Lô - Jammu Africa

Arriben cada any pel camí de l'aigua, fent la ruta invertida dels ocells fredolics, solitaris o en estols, amb els seus rellotges d'or i una idea al cap: els origens, els ancestres, la puresa. Ho retratarem tot en nom del nostre Déu, l'experiència viscuda. Glòria al guia que ens porta en camell (té, un euru per tu, castís).

- Els marroquins diuen als negres "africans". Els marroquins arriben tard. Els marroquins ballen al ritme dels timbals. Els marroquins seuen arrodits a l'ombra d'un taronger. Els marroquins es fumen els somnis. Els marroquins duen la prole a l'esquena. Els marroquins van amb burro. Els marroquins no tenen preus. Els marroquins viuen amb l'aigua al coll...

Arriba en Mohammed a deshora:

- Que no teniu rellotge els africans? Perdeu el temps aquí.

El vailet somriu i pensa:

- Perdona'ls, Allah, perquè ells no en tenen, de compàs, i han perdut el nord.

Great Lake Swimmers - Your rocky spine

2010-05-13T13:34:00.000-07:00

Great Lake Swimmers - Your Rocky Spine

I was lost in the lakes and the shapes that your body makes
That your body makes, that your body makes...

The mountains said I could find you here
They whispered the snow and the leaves in my ear
I traced my finger along your trails
Your body was the map, I was lost in it

Floating over your rocky spine
The glaciers made you, and now you’re mine
Floating over your rocky spine
The glaciers made you, and now you’re mine

I was moving across your frozen veneer
The sky was dark but you were clear
Could you feel my footsteps
And would you shatter, would you shatter, would you

And with your soft fingers between my claws
Like purity against resolve
I could tell, then and there, that we were formed from the clay
And came from the rocks for the earth to display

They told me to be careful up there
Where the wind blows a venomous rage
through your hair
They told me to be careful up there
Where the wind rages through your hair

Perdut pels llacs i formes que fa el teu cos
que fa el teu cos, que fa el teu cos...

Em van dir les muntanyes que et trobaria aquí
em van xiuxiuejar la neu i les fulles a l'orella
vaig passar el dit pels teus corriols
el teu cos era el mapa, i jo hi estava perdut

Flotant per sobre la teva espinada rocallosa
Els glaciars et van fer, i ara ets meva
Flotant per sobre la teva espinada rocallosa
Els glaciars et van fer i ara ets meva

Travessava la teva crosta gebrada
El cel era fosc, però tu eres clara
Si sentissis les meves petjades
t'esmicolaries? t'esmicolaries? eh?

I amb els teus dits suaus entre les meves grapes
Com la puresa contra la resolució
Et diria, allí i llavors, que d'argila ens van formar,
i de les roques vam venir per a la terra conformar

Em van dir d'anar en compte allà dalt
On el vent bufa una ràbia verinosa
per entre els teus cabells
Em van dir d'anar al tanto allà dalt
On el vent s'enrabia per entre els teus cabells

Leonard Cohen - The partisan

2010-04-16T07:51:00.000-07:00

Leonard Cohen - The partisan

When they poured across the border
I was cautioned to surrender,
This I could not do;
I took my gun and vanished.

I have changed my name so often,
I've lost my wife and children
But I have many friends,
And some of them are with me.

An old woman gave us shelter,
Kept us hidden in the garret,
Then the soldiers came;
She died without a whisper.

There were three of us this morning
I'm the only one this evening
But I must go on;
The frontiers are my prison.

Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then we'll come from the shadows.

Les allemands e'taient chez moi,
Ils me dirent, "resigne toi,"
Mais je n'ai pas peur;
J'ai repris mon arme.
J'ai change' cent fois de nom,
J'ai perdu femme et enfants
Mais j'ai tant d'amis;
J'ai la france entie`re.
Un vieil homme dans un grenier
Pour la nuit nous a cache',
Les allemands l'ont pris;
Il est mort sans surprise.

[strib ill]

Quan van travessar la frontera
em van advertir que em rendís,
No ho podia pas fer;
Vaig agafar l'arma i vaig esfumar-me.

He canviat de nom tant sovint,
He perdut dona i nens
Però tinc tants amics...
I alguns son amb mi.

Una àvia ens va donar aixopluc,
ens va amagar al graner,
i llavors van venir els soldats;
Va morir sense dir ni piu.

Érem tres aquest matí
aquest vespre només jo
Però haig de continuar;
Les fronteres em són presó.

Oh el vent, el vent, com bufa ...
Entre les tombes bufa el vent,
Aviat vindrà la llibertat;
Llavors sortirem d'entre les ombres

Els alemanys eren a casa,
i em van dir "resigna't",
Però jo no tinc por:
He tornat a l'arma.
He canviat cent vegades de nom,
He perdut dona i nens
Però tinc tants amics...
Tinc tota França.
Un avi en un graner
ens ha fet passar la nit
L'han agafat els alemanys;
ha mort sense sorpresa.

[tornada]

► Ve d'aquí

Souad Massi - No ploris - سعاد ماسي - ما تبكيش

2010-04-15T09:27:00.000-07:00

سعاد ماسي - ما تبكيش

ما تخميش و ما تبكيش,ش
انا ما قاله لي حتا واحد
ما تخميش و ما تبكيش,ش
كونت هبا يقوله لي كش واحد

كامل الناص يرقدو
إجيبلي رابي بلي لوقت اهبآص
كامل الناص يتفيو اضو
نسمع اليل ياتنفص

[رجاع]

كاين اللي مزالهوم سهرانين
من هنا راني نسمع سوتهوم
فنهار, يبانو لي فرحانين
فليل, يبكو واحدهوم

[رجاع]

مرات نخاف كي نسقسي روحي
وعلاش رانا عايشين؟
مرات تسقسيني روحي
وقتاش كونا عاويشين ؟

Souad Massi - No ploris

No et capfiquis, no ploris
A mi no m'ho deia ningú
No et capfiquis, no ploris
Jo hauria volgut algú que m'ho digués a mi

Quan tothom s'adorm
Per mi que el temps s'atura
Quan tothom apaga el llum
Sento com la nit respira

[tornada]

Hi ha qui vetlla encara
I en sento des d'aquí les veus
de dia em semblen feliços
de nit ploren la seva soledat

[tornada]

M'espanto quan em pregunto a mí mateixa:
-Perquè som vius?
I quan l'ànima em retorna:
-Quan és que hem viscut?

Raba daba dam ram bada badei rabadabadim, badam badam dam rabadabadei...

2010-04-13T06:48:00.000-07:00

Desmond Dekker - Fu Manchu

it make no sense at all to say where you used to work
it make no sense at all to say how much you used to earn
it make no sense at all to say what you used to do

this is the face of Fu Manchu...

it make no sense at all to say what you used to do
it make no sense at all to say how much you used to earn
is not what you earn that make you a man
but is what u keep that make you a man

this is the face of Fu Manchu...

no té cap sentit de dir on treballaves
no té cap sentit de dir quant guanyaves
no té cap sentit de dir lo que feies

aquesta és la cara de'n Fu Manchu...

no té cap sentit de dir lo que feies
no té cap sentit de dir quant guanyaves
no és pas lo que guanyes que et fa un home
és lo que guardes lo que et fa un home

aquesta és la cara de'n Fu Manchu...

Negar-se

2010-04-10T10:32:00.000-07:00

Et passen per la cara una tromba de dies llànguids, aspres, humits com una llengua de vaca. Si tinguessis un rai...

Greg Weeks - Made

Res de nou

2009-12-15T00:27:00.000-08:00

M'adono amb preocupació que no hi ha res de nou.

Assegut al cafè em deixo endur per l'infinit tan ben traçat que una Aïxa o Nassima qualsevol té per be de regalar a tan agraida audiència. I és que potser Allah va castigar als tangerins amb carrers costeruts, però magnànim els hi va endolcir la pena amb els culs rotunds de les seves dones, fets d'enfilar i desenfilar el camí d'anar al mercat.

Souad Massi - No ploris - سعاد ماسي - ما تبكيش

2009-11-21T21:59:00.000-08:00

música blau cel

2009-11-21T17:48:00.000-08:00

Vaig sentir trencant la fosca un grinyol ben afinat que, somort, s'endevinava a penes.

Sons grollers que em van carregar, conceptes feixucs que amb prou feines em son dats a copsar: teleologies i lleis naturals, individus, espècies...

Vaig parar bé l'orella, per esbrinar-ne la melodia i enfilar-ne una cançó. És la cançó primerenca, del tot-just-encetat, un rum-rum imprecís que és principi vital...

...n'haig de parlar.

A l'atenció de qui correspongui:

2009-11-21T12:18:00.000-08:00

Reunit el Consell de mí mateix (en sessió plenària), i atès que:

1 - La recerca del què el comú entén per amor ha estat infructuosa a nivell particular,

2 - Que no existeix un consens en la definició del què l'amor és, més enllà del pensament subjectiu -i particular;

3 - Que malgrat tot sembla ser que l'anomenat amor existeix d'alguna manera -segons observació particular, fenomènica i conductista;

Declara que:

L'amor no es pot descobrir

I conclou:

Caldrà inventar-lo

Qina nit tant llarga...

2009-11-20T10:46:00.000-08:00

Quina nit tant llarga, la meva nit...
Una nit vaig somiar estels. Lluernes tremoloses que s'escolaven fent un reguer negre, els ulls plorosos d'una dona presumida. Quina nit tant llarga, la meva nit... no té final...

Dins la fosca tot d'una

2009-11-18T16:04:00.000-08:00

Arrossegar-se a palpentes, com un cuc embotit, bla pertot, bla i enganxifós. Qui sap si fem camí, tot tant tou, i la fosca... qui sap...

Anxaneta

2009-11-18T09:06:00.000-08:00

Un dona arrossega un nen enrabaixinat cap a fora. Els obro la porta i de sobte el nen se'm troba a sobre, enorme, malgirbat i amb una barba feréstega. Li muda la cara. Es desempallega de la seva mare que ja és fora, somriu i em diu:

- Dame un beso!
- ¿Cómo?
- Que me dés un beso.
- Pero yo soy muy feo y pincho...

No hi fa res. Ell ja m'ha atrapat, i si no m'ajupís se m'enfilaria pel coll fins fer-me el petó, i l'aleta i tot. Tots dos sortim satisfets de la farmàcia: ell amb el seu petó i jo amb les meves càpsules de la felicitat.

Kafkiana

2009-11-17T17:30:00.001-08:00

M'han dit que em quedi a casa. Però no m'hi puc estar: casa meva ja no és casa meva. De vegades s'omple de paneroles. De vegades s'omple de gent.

No hi veig la diferència.

Felicitat

2009-11-17T03:31:00.001-08:00

M'han declarat potencialment perillós. Al menys per a mi. Boig encara no, hauré d'esperar el judici de l'especialista.

Em donen unes capsuletes, blanques i vermelles. Hi buscaré el paradís, com a pertot.

El temple

2009-11-16T13:34:00.000-08:00

Abans tenia un blog. El vaig esborrar. Guardo coses. Sempre en guardo. He après que un blog no és un lloc per a cridar-hi, com al mercat. Més aviat és un temple, per rumiar-hi. S'hi ha d'entrar en silenci i escriure amb cisell. Abans de passar, cal sobretot treure's les sabates, rentar-se la cara, les mans i els peus.

Silenci, sisplau.

Movent el sofà

2009-11-06T19:22:00.000-08:00

Arriba el fred, i no m'acabava d'abrigar la darrera pell de l'Atles. A més, aquella ja té un amo. I tampoc volia fer durar gaire l'escarni. Mumara deia que era lleig d'escarnir als altres (i això que encara haig de passar per cal mugró...). Torno a posar la pell antiga. M'hi sento còmode.

Li dono més amplada al text. És curiós l'efecte. Es perd la verticalitat, sota la qual estava inspirat tot el disseny (que n'hi ha, i molt). Ha quedat coix tot el blog, s'ha perdut l'eix dominant. Però hi ha moltes possibilitats, i tinc ganes de potinejar. Veurem què en sortirà.

Au, aquí clou aquesta entrada intrascendent, absurda i sense música ni fotos ni res. És tendència.

Somnífers

2009-11-04T08:05:00.000-08:00

Aquest el tenia reservat per plantar-lo al Cròniques de veritat, però com que avui a ca'ls veïns va de llibres gràcies a la/en kweilan, al Clòniques també. Com dèiem, "a la mugroniana manera":

Un servidor no sap si podrà acabar-se'l aquest.

I és que és massa pes i servidor està acostumat a coses més lleugeretes.
Si m'hi poso del dret, m'obnubila i em regira les neurones. Si m'hi poso amb escalfament previ de tres cubates de Hendrics, em perdo en els silogismes i les refutacions.

Els dos últims eren més portables i de bon fer posessis com et posessis, però aquest últim m’està costant molt i no és que no sigui interessant, que ho és, és que pesa massa. Literalment parlant és un totxo.

He acabat el "El conillet floc-de-neu", que vetlla per la meva cultura literàrio-somnífera, he començat "En Teo va a la piscina".

Algú pot explicar-me com es fa per llegir un llibre d’aquesta profunditat al llit?

Per què senyores i senyors, quan jo dic que m'agraden els llibres que se sostenen, faig referència als que quan els deixes en posició vertical, sobre la taula, no cauen. "En Teo va a la piscina" són 18 pàgines denses, amb metàfores, dobles sentits, girs i filigranes de massa volada per endur-se'n al llit.

Si tenim en consideració que en arribar a la pàgina 3, ja hi ha hagut esquitxades, tres nus integrals, un intent de corrupció de menors, un estriptis femení i tres de masculins, i un intent d'assassinat per asfíxia, no volguéssiu pas saber que hi haurà a la pàgina divuit que és on s’acaba.

A risc d’acabar mentalment anorreat, evitaré d'ara endavant endur-me'n la formació professional al llit...

Aquest ve d'aquí

Clòniques...

2009-11-02T17:31:00.000-08:00

Cuming sun...

Fa un parell de dies em va fer molta gràcia un gag dels... ara no me'n recordo... si home, d'aquells argentins o uruguaians que toquen instruments fets per ells, i fan gràcia de la de riure... bueno, és igual, tu, lector/a (qualsevol dels dos) seràs més culte i més àgil que jo i ompliràs el buit amb avidesa, fins i tot -potser- amb certs aires de sobèrbia.

Enmig d'una cançò que interpretaven, en la que parodiaven la història que expliquen a la pel·lícula Amadeus, al final l'encàrrec de la música d'homenatge acaba convertint-se en un encàrrec d'una suite de repudi a aquest algú finat, per un canvi de circumstàncies.

I el cas és que sempre celebrem sempre les grans ocasions en un sentit positiu, excepte l'11 de setembre. Perquè no buscar alternatives? Home, un repudi no, però ara que els veïns -sí, tu- estan de festes a la romana manera (un mes, waaaaallllllaaaa!!!!), i se les han empescat per fer-ho ben original, dons tatxaaaaaaan!!!! A partir de demà l'Atles es vestirà de gala per celebrar-ho també.

L'objectiu no serà altre que l'escarni, el vilipendi, el linxament, la burla, la pública exhibició de les vergonyes mugronils... (ho tenia previst per avui, però és que m'ha vingut la son i no ho tenia del tot acabat. Ho sento. Demà, incha allah...)

Com que ningú es resisteix a veure com els altres passen vergonya, ni que siguin personetes telemàtiques, aquesta vegada sé del cert que tornareu, canalles, roïns. Que vergonya us n'hauria de dar. Fins després.

Tubuscapes

2009-11-02T16:39:00.000-08:00

Vida interior
un ble d'aire s'escapa
flatulència

Recapacitem

2009-11-02T16:08:00.000-08:00

No sé quans dies sobreviurà aquest Atles transvestit, o aquest Cròniques clonat versió 2.1 (la del brutisme, la gamberra i pervertida). Quan me'l goito de lluny, m'adono que se li veuen les vergonyes. Tant maco que el tenia...

No aguatarà tot el mes de gala, això és segur. Però hi ha hagut un canvi: la plantilla només és una façana.

barrils

2009-10-29T19:36:00.000-07:00

Tramuntana

2009-10-27T12:49:00.000-07:00

David van de Sfroos - Il prigioniero e la Tramontana

Memòria

L'ocre encenall de la flor prohibida
flueix eteri fonent aire i llum.

La memòria del que un dia fou vida
S'esvaeix, manyaga avui, amb el fum.

La tramuntana és qui l'encens esventa
i mena l'ànima feble a l'infern.

Azrael, atent, espera al llindar.

Partícula Elemental

David van de Sfroos - Il prigioniero e la Tramontana

Forsi ho tegnüü in ustàgg per tròpp temp la loena
fermu ne la butèglia del tempuraal
Tramuntana in'de veet
pòrtum via de 'sto siit
ogni umbriia l'è una vèla e ogni coer el g'ha un timòn...

Pudé he tingut en hostatge massa temps la lluna
Tancada a l'ampolla del temporal
Tramuntana unta vas
Endute-se-me'n lluny d'aquet puestu
Tota ombra és vela i tot cor té un timó

Forsi sun scapusciaa in de la mia cadèna
Forsi ho sbagliaa la strada e la direziòn
Tramuntana ‘se feet…
Fa tasè questa vuus
Vàrdi el muur de le cèla e cun’t el gèss scancèli el muund…

Pudé m'he'ntrabancat / entortolligat amb la pròpia cadena
Pudé he errat el camí i la direcció
Tramuntana, què fas?
Fes callar aquesta veu
Miro el mur de la celda i amb el guix tatxo el món

E disum tucc che urmai l’è tardi
E disum tucc che l’è tropp prèst
E disum tucc l’è prèst, l’è tardi, ma nissoen sa per cussè…
E disum tucc che sèrum angeli e che però i g’hann diruttaa
E gh’emm i aal tucc stramusciaa e ripiegaa suta el paltò…..

I diguem tots qu'ara ja és tar
I diguem tots qu'ès massa aviat
I diguem tots qu'ès aviat i tar pro dingú no sap per què
I diguem tots qu'erem àngels pro que'ns han derrotat
I tenim les ales tot esparracades i replegades a sota el paltó

Forsi g’ho ancamò el sègn in soe la mia schèna
El diavul fa i tatuagg cun’t el so furcòn
Tramuntana ‘nde seet…
Lassum mea de par me
L’è un viavai de fantasmi e i me dumande tucc perchè...

Pudé encara tinc el senyal a la meva esquena
El dimoni fa els tatuatges amb les seves forques
Tramuntana unt'ets
No em deixis tot sol
És un vaivé de fantasmes i em demanen tots perquè.

Forsi la mia risposta uramai l’è frègia
Deent in de la clessidra de ‘sta presòn
Tramuntana ‘se voett…gh’emm un trònn senza vuus
Ogni clessidra sogna de peerd la sabbia in un deseert….

Pudé la meva resposta ara j'és freda
A dins de la clepsidra d'aquesta presó
Tramuntana què vos... tenim un tro sense veu
Tota clepsidra somia de perdre la sàbia en un desert...

► Videu al Yutub
► Davide Van de Sfroos a la wikipedia
► Article sobre el llombard a la wikipedia
► Directori d'espais virtuals en llombard

Orgull

2009-10-24T14:13:00.000-07:00

Enio morricone (The Mission) - Ave Maria guaraní

Llunyana i extranya, jo sé que em vetlleu, Mare de Déu dels Desesperats. Que em guaiteu de reüll i us perturba veure encara una ombra allargada al sol de migdia:

- Quan serà que caurà agenollat, aquest pobre desgraciat?

M'espereu, i amb angúnia us giteu cobejant-me de nou, i us pregunteu encara:

- Quin Déu o Dimoni me'l té segrestat?

I sabent-me condemnat només us demano que arribat el moment, quan ens trobem i no abaixi la mirada, sense rancúnia em negueu, digueu que no em voleu, Vós que sabeu perdonar, Mare de Déu dels Desesperats.

El gesto de la muerte

2009-10-22T19:02:00.000-07:00

008

«Un joven jardinero persa dice a su príncipe:
-¡Sálvame! Encontré a la Muerte esta mañana. Me hizo un gesto de amenaza. Esta noche, por milagro, quisiera estar en Ispahan.
El bondadoso príncipe le presta sus caballos. Por la tarde, el príncipe encuentra a la Muerte y le pregunta:
-Esta mañana ¿por qué hiciste a nuestro jardinero un gesto de amenaza?
-No fue un gesto de amenaza -le responde- sino un gesto de sorpresa. Pues lo veía lejos de Ispahan esta mañana y debo tomarlo esta noche en Ispahan.»

Antología de la Literatura fantástica,
J.L. Borges, A. Bioy Casares, S. Ocampo;
Atribuït a Jean Cocteau

Roberto Vecchioni - Samarcanda

Ridere, ridere, ridere ancora
Ora la guerra paura non fa
Brucian le divise dentro il fuoco la sera
Brucia nella gola, vino a sazietà
Musica di tamburelli fino all'aurora,
Il soldato che tutta la notte ballò
Vide fra la folla quella nera signora,
Vide che cercava lui e si spaventò....

Riure, riure, riure encara / ara la guerra no fa por/ cremen els uniformes al foc al vespre / crema a la gola vi a sacietat, / música de tamborins fins a l'aurora,/ el soldat que tota la nit va ballar/ va veureentre la gent aquella negra senyora/ va veure que el cercava i es va espantar

Soldato:
"Salvami, salvami, grande sovrano,
Fammi fuggire, fuggire di qua,
Alla parata lei mi stava vicino
E mi guardava con malignità..."

Soldat: / "Salva'm, salva'm, gran sobirà / fes-me fugir, fugir d'aquí, a la desfilada m'era veïna / i em mirava amb malignitat..."

Sovrano:
"Dategli, dategli un animale
Figlio del lampo, degno d'un re
Presto, più presto, perchè possa scappare
Dategli la bestia più veloce che c'è..."

Sobirà: / "Doneu-li, doneu-li un animal / fill del llamp / digne d'un rei / ràpid, més ràpid perquè pugui escapar / doneu-li la bèstia més veloç que hi hagi..."

Soldato:
"Corri cavallo, corri, ti prego,
Fino a Samarcanda io ti guiderò
Non ti fermare, vola, ti prego,
Corri come il vento, che mi salverò...

Soldat: / "Corre cavall, corre, t'ho prego, / Fins a Samarcanda jo et guiaré / No t'aturis, vola, t'ho prego, / Corre com el vent, / que em salveré...

Oh oh, cavallo,
Oh oh, cavallo
Oh oh, cavallo
Oh oh, cavallo
Oh oh...

Fiumi, poi campi, poi l'alba era viola
Bianche le torri che infine toccò,
Ma c'era tra la folla quella nera signora
Stanco di fuggire, la sua testa girò...

Rius, després camps, després l'alba era violeta / blanques les torres que finalment vaig atènyer / Però era entre la gentada aquella negra senyora / cansat de fugir, va girar el cap...

Soldato:
"Eri tra la gente nella capitale
So che mi guardavi con malignità
Son scappato in mezzo ai grilli e alle cicale,
Son scappato via,ma ti ritrovo qua?!"

Soldat: / "Era entre la gent a al capital / vaig saber que em miraves amb malignitat / Vaig escapar enmig dels grills i de les cigales, / Vaig escapar enllà, però et retrobo aquí?!"

Signora:
"Sbagli, t'inganni, ti sbagli, soldato,
Io non ti guardavo con malignità
Era solamente uno sguardo stupito,
Cosa ci facevi l'altro ieri là?
T'aspettavo qui, per oggi, a Samarcanda
Eri lontanissimo due giorni fa,
Ho temuto che per ascoltar la banda
Non facessi in tempo ad arrivare qua..."

T'erres, t'enganyes, t'erres, soldat, / què hi feies l'altre dia allà? / T'esperava aquí, avui, a Samarcanda / eres molt lluny dos dies fa, / Vaig témer que per esoltar la banda / no tinguessis temps d'arribar aquí..."

Soldato:
"Non è poi così lontana Samarcanda,
Corri cavallo, corri di là,
Ho cantato insieme a te tutta la notte
Corri come il vento che ci arriverà..."

Soldat: "Llavors no és tant lluny Samarcanda, / Corre cavall, corre cap allà, / He cantat amb tu tota la nit / Corre com el vent que hi arribarem..."

Oh oh, cavallo
Oh oh, cavallo
Oh oh, cavallo
Oh oh, cavallo
Oh oh...

Fine

► Vidiu a Youtube: Roberto Vecchione - Samarcanda
► Ilustració mort: E. Picard, Manuale sintetico e pratico del tarocco
► Ilustracions còmic: Hugo Pratt, Corto Maltese - La maison dorée de Samarcanda (montatge fet a partir de vinyetes del còmic, no corresponent a la disposició de l'original. Sheitan és el nom àrab del dimoni)

Assaig de traducció literal

2009-10-22T07:17:00.000-07:00

Vist l'interès despertat per el 50% dels lectors d'aquest blog, aquí va un assaig de traducció literal de la primera estrofa de la cançò de l'anterior post, perquè veieu (vegis) una mica com funciona l'àrab dialectal.

قل لي علاش راك تفكّر

qul-   l i  3laix    ra  k             t             fkker
digues a mi perquè heus-te (aquí)(marca de reflexiu) pensant

راك معانا او راك وحيد

ra        k     ma3   na  u   ra    k        waHid
heus- te (aquí) amb  nos  o  heus- te (aquí) un (sol)

ناس زاهية في البحر وأنتا

nass           zahya   f elbHar             ou   nta
(la) gent     alegrada a el mar (la platja) i    tu...

غايص و راحت البعيد

ghayes    ou reht   l      eb3id
enfonsat   i anat   a  (el) llunyà

راه باين قلبك معمّر

  ra     bayen        qelb    ek    ma3mar
vet-aquí evident    (el) cor  teu    ple

راه باين ما عندك ما تزيد

ra        bayen    ma        3nd           ek     ma  tzid
vet-aquí  evident  no    a ca / amb (chez) teu/tu què afegir

راه باين ما عندك ما تزيد

  li       walef  l    em7ayen    men  Sgher
el que acostumat  a (el) patiment de   petit

راه باين ما عندك ما تزيد

  toul  3mr   u           nar  u            tqid
llarga  vida seva (masc.) foc seu (masc.) encendrà


Aquest post s'autodestruirà en... aviat.

Deixeu-me estar - خلوني

2009-10-21T17:28:00.000-07:00

Souad Massi - Khalouni

سعاد ماسي - خلوني

قل لي علاش راك تفكّر
راك معانا او راك وحيد
ناس زاهية في البحر وأنتا...
غايص و راحت البعيد
راه باين قلبك معمّر
راه باين ما عندك ما تزيد
الّي موالف المحاين من الصغر
طول عمره ناره تقيد

s3ad maSi - Khaluni

qul-li 3laix rak tfkker
rak ma3na u rak waHid
nass zahya felbHar ou nta
ghayes ou reht lebà3id
ra bayen qelbek ma3mar
ra bayen ma3ndek matzid
li mwalef lemHayen men Sgher
toul 3mru naru tqid

Souad Massi - Deixeu-me estar

Diga'm què rumies
Ets amb nosaltres o t'has entotsolat?
La gent gaudint a la platja i tu
t'enfonses i te'n vas lluny enllà
Ja es veu que tens el cor ple
Ja es veu que no tens res més a dir
Qui s'acostuma a patir des de petit
tota la vida li cremarà aquesta flama

خلّوني، خلّوني،
خلّوني نبكي على رايي
خلّوني، خلّوني،
خلّوني نبكي على زهري

khaluni khaluni
khaluni nebki 3la rayi
khaluni khaluni
khaluni nebki 3la zehri
khaluni khaluni
khaluni nebki 3la rayi
khaluni khaluni
khaluni nebki 3la zehri

Deixeu-me estar, deixeu-me
deixeu que plori la meva sort
deixeu-me estar, deixeu-me
deixeu que plori la meva sort

شوف الناس كيفاش زاهيا
شوف الناس كيفاش تلعب
شوف السما كيفاش صافية
وانت سماك مضبب
كاين الّي ضحكت له الدنيا واعطاته بلا حساب
كاين الّي كيما انت يبكي ويصبر علا العذاب

txuf ennass kifax zahya
txuf nass kifax tel3ab
txuf sma kifax safia
w nta smak mdebab
kayn li deHketlu eddunya
w 3aTatu bla hssab
kayn li kima nta yebki
w yesbar 3la la3dab

Mira la gent com s'alegra
mira la gent com juga
mira el cel com n´és de clar
i el teu cel tot enboirat
Hi ha a qui la vida ha somrigut
i li ha donat sense comptar
Hi ha qui com tu plora
i pren paciència amb la seva sofrença.

► Souad Massi - Ia rawi a l'Atles Particular

Perdut lloro verd-partícula

2009-10-20T16:54:00.000-07:00

.
A la fonda de la Rambla la Conxita serveix els menjars casolans que en Pau, empordanès de soca-rel, de mala llet i sorneguer, prepara amb gran saber.

- Ens deu 23 àpats de menú, amb el seu carajillo i caliquenyo. Si no cobrem aviat, algun dia ens volarà com el seu maleït lloro - diu en Pau.

- A mi em fa pena. No havia vist mai ningú tant trist per un animal. Es veu que era herència de l'avi, que va fer fortuna a Puerto-Rico.

- Que es facin fotre ell, el lloro i l'avi indiano. Si et dic la veritat, se me'n pixa si no ens paga, jo ja m'he cobrat...

I ho diu fregant-se les mans amb satisfacció, mentre el mosso, que està al cas, riu per sota el nas, fitant el senyor en qüestió.

- Què mires, tu moro carallot! Que tinc micos a la cara o què? - gruny el comensal - Per cert, mestre, aquesta guatlla al xerès, exquisida! Posa'm un carajillo "president", caliquenyo i el compte, que avui farem les paus!

► Joc literari de "Tens un racó a dalt del món"

Homenatge a Black Adder

2009-09-27T10:42:00.000-07:00

- Tinc un pla tant astut que podries penjar-li una cua i dir-li'n mustela

- Baldrick, ets un carallot certificat!

Edmund Blackadder

Guions de tots els capítols (anglès)

Invasió subtil

2009-09-26T21:49:00.000-07:00

007

Jaume Sisa - Marcianitus

Pere Calders. Invasió subtil

«A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.

-Que vols dir que n'has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!

-T'ho ha dit ell, que era japonès?

-Ni una sola vegada. Són astuts...

-T'ho ha dit algú?

-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina. »

► Invasió silenciosa sota l'aigua
► Foto origina l del cranc mutant d'en Jordi Casanoves (Cròniques de sota el mugró)

Una cruza

2009-09-18T19:29:00.000-07:00

0006

Antònia Font - S'animal que no existeix

Franz Kafka. Una cruza

«Tengo un animal curioso, mitad gatito, mitad cordero. Es una herencia de mi padre. En mi poder se ha desarrollado del todo; antes era más cordero que gato. Ahora es mitad y mitad. Del gato tiene la cabeza y las uñas, del cordero el tamaño y la forma; de ambos los ojos, que son huraños y chispeantes, la piel suave y ajustada al cuerpo, los movimientos a la par saltarines y furtivos. Echado al sol, en el hueco de la ventana, se hace un ovillo y ronronea; en el campo corre como loco y nadie lo alcanza. Dispara de los gatos y quiere atacar a los corderos. En las noches de luna su paseo favorito es la canaleta del tejado. No sabe maullar y abomina de los ratones. Horas y horas pasa en acecho ante el gallinero, pero jamás ha cometido un asesinato.

Lo alimento a leche; es lo que le sienta mejor. A grandes tragos sorbe la leche entre sus dientes de animal de presa. Naturalmente es un gran espectáculo para los niños. La hora de visita es los domingos por la mañana. Me siento con el animal en las rodillas y me rodean todos los niños de la vecindad.

Se plantean entonces las más extraordinarias preguntas, que no puede contestar ningún ser humano: Por qué hay un animal así, por qué soy yo su poseedor y no otro, si antes ha habido un animal semejante y qué sucederá después de su muerte, si no se siente solo, por qué no tiene hijos, cómo se llama, etcétera. No me tomo el trabajo de contestar: me limito a exhibir mi propiedad, sin mayores explicaciones. A veces las criaturas traen gatos; una vez llegaron a traer dos corderos. Contra sus esperanzas no se produjeron escenas de reconocimiento. Los animales se miraron con mansedumbre desde sus ojos animales, y se aceptaron mutuamente como un hecho divino. En mis rodillas el animal ignora el temor y el impulso de perseguir. Acurrucado contra mí es como se siente mejor. Se apega a la familia que lo ha criado. Esa fidelidad no es extraordinaria: es el recto instinto de un animal, que aunque tiene en la tierra innumerables lazos políticos, no tiene uno solo consanguíneo, y para quien es sagrado el apoyo que ha encontrado en nosotros.

A veces tengo que reírme cuando resuella a mi alrededor, se me enreda entre las pierna y no quiere apartarse de mí. Como si no le bastara ser gato y cordero quiere también ser perro. Una vez -eso le acontece a cualquiera- yo no veía modo de salir de dificultades económicas, yo estaba por acabar con todo. Con esta idea me hamacaba en el sillón de mi cuarto, con el animal en las rodillas; se me ocurrió bajar los ojos y vi lágrimas que goteaban en sus grandes bigotes. ¿Eran suyas o mías? ¿Tiene este gato de alma de cordero el orgullo de un hombre? No he heredado mucho de mi padre, pero vale la pena cuidar este legado.

Tiene la inquietud de los dos, la del gato y la del cordero, aunque son muy distintas. Por eso le queda chico el pellejo. A veces salta al sillón, apoya las patas delanteras contra mi hombro y me acerca el hocico al oído. Es como si me hablara, y de hecho vuelve la cabeza y me mira deferente para observar el efecto de su comunicación. Para complacerlo hago como si lo hubiera entendido y muevo la cabeza. Salta entonces al suelo y brinca alrededor.

Tal vez la cuchilla del carnicero fuera la redención para este animal, pero él es una herencia y debo negársela. Por eso deberá esperar hasta que se le acabe el aliento, aunque a veces me mira con razonables ojos humanos, que me instigan al acto razonable. »

El niño al que se le murió el amigo

2009-07-15T10:54:00.000-07:00

0005

Ana María Matute. El niño al que se le murió el amigo

«Una mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:

-El amigo se murió.

-Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.

El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.

-Entra, niño, que llega el frío -dijo la madre.

Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba. Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: «Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada». Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: «Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido». Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto. »

► Fotografia: Partícula Elemental. Camp de Sidi Yemeni (Laraix, El Marroc)

Els 4 brahmans i el lleó

2009-07-09T10:05:00.000-07:00

0004

Conte del Panxatantra«

Hi havia una vegada, en un poble, quatre brahmans que eren amics. Tres havien arribat als límits del que un home pot saber, però els mancava seny. L'altre desdenyava la saviesa, només tenia seny. Un dia es van trobar. "De què serveix ser savis - digueren- si no viatgem, si no aconseguim el favor dels reis, si no guanyem diners? Cal, sobretot, viatjar.

Quan ja havien fet un tros del camí, va dir el més gran: "Un de nosaltres, el quart, és un simple, que no té altra cosa que seny. Sense el saber, només amb seny, ningú obté el favor dels reis. Per tant, no compartirem amb ell els beneficis. Que se'n torni". Va dir el segon: "Assenyat amic, et manca la saviesa. Torna-te'n a casa". I el tercer: "Aquesta no és manera de fer les coses. Desde xics hem jugat junts. Vine, noble amic. També tu tindràs part en els beneficis".

Seguiren el camí, i en un bosc trobaren els ossos d'un lleó. Un d'ells digué: "Bona ocasió per exercitar els coneixements. Vet aquí un animal mort; ressucitem-lo". Va dir el primer: "Sé muntar l'esquelet". I el segon: "Puc subministrar la pell, la carn i la sang". El tercer va dir: "Sé donar-li vida".

El primer va muntar l'esquelet, el sgon va subministrar la pell, la carn i la sang. El tercer es disposà a infondre-li vida, quan l'home assenyat va observar: "És un lleó. Si el ressuciten, ens matarà a tots".
"Ets molt simple -va dir l'altre-. No seré jo qui frustri la tasca de la saviesa". "En tal cas -va respondre l'home assenyat- espera que pugi a aquest arbre".

Quan ho hagué fet, van ressucitar al lleó; aquest s'aixecà i va matar-los a tots tres. L'home assenyat va esperar que s'allunyés el lleó per baixar de l'arbre i tornar a casa. »

► El Panxatantra

► Versió en anglès

► Altres històries del panxatantra

La flor més bella

2009-07-06T13:26:00.000-07:00

0003

Conte popular xinès

«Fa molts i molts anys, en un regne del nord de la Xina, el príncep hereu s’havia de casar per tal de ser coronat emperador, ja que ho exigia la llei. Va fer anunciar que celebraria noces amb la dona més digna del regne, i per tal de trobar-la va convocar a totes les pretendents per llançar un desafiament.

Una anciana servent de la cort que se'n va assabentar va sentir una lleu tristesa sabent que sa filla sentia un amor profund pel seu príncep.

- Iré tant si com no – va dir la filla

- Però filla meva –exclamà sorpresa la vella, que no se’n feia el càrrec- què hi faràs, tu allà? Hi haurà les més riques i nobles donzelles de l’imperi. Ja et pots treure aquesta idea insensata del cap, no deixis pas que el teu sofriment es torni bogeria!

- No, estimada mare, ni pateixo ni he perdut el seny. Ja sé que no seré jo l’escollida, però seré feliç d’estar ni que sigui un sol moment a prop del príncep…

Arribà la nit assenyalada, i al palau s’hi trobaren les més belles donzelles, amb les més belles joies i els més bells vestits. El príncep anuncià el desafiament: “Us donaré a cadascuna una llavor, i la qui em porti la flor més bella d’aquí a sis mesos, será emperadriu”.

Va passar el temps, i la jove enamorada esperava que com el seu amor havia sorgit, tal floriria la més bella flor. I dedicà tota la seva cura, tendresa i paciència a fer créixer la llavor. Res no brotà. I cada dia que passava, era més profund el seu amor i més llunyà el seu somni. Esgotats els sis mesos va dir:

- No importa, mare, jo seré a Palau a l’hora dita, per ser encara un moment vora el príncep.

I ella allí, palplantada amb un test buit a les mans, admirada de les bellíssimes flors que totes les altres pretendents lluïen en llurs testos, talment flors del paradís. Mai havia vist res de tant bell.

Finalment entrà el príncep, i havent passat a examinar totes les flors una per una amb molta atenció, anuncià la seva tria: aquella bella jove, la del test buit, seria l'esposa escollida. Els presents es van esfereir. Ningú entenia perquè havia triat precisament aquella que no havia cultivat res. Amb calma, el príncep es va explicar:

- De totes les pretendents, només ella ha cultivat la flor que l’ha fet digna de convertir-se en emperadriu: la flor de la honestedat. Perquè totes les llavors que els he lliurat eren estèrils. »

El somni del soldà

2009-03-25T17:40:00.000-07:00

0002

Conte tradicional àrab

«El Soldà va somiar que li havien caigut totes les dents, i va manar interpretar el somni.

- Quina desgràcia, senyor meu! -va exclamar l'endeví-, cada dent caiguda representa la pèrdua d'un parent de Vostra Majestat.

- Quina insolència! -va cridar el Soldà enfurismat-, com t'atreveixes a dir-me una cosa semblant? Fora d'aquí!

Va cridar a la seva guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades. Havent explicat el somni a un segon endeví, aquest li va dir:

-¡Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents.

El semblant del Soldà es va il·lumniar amb un gran somriure, i va ordenar que li donessin cent monedes d'or. Quan sortia de Palau, uns cortesans intrigats li van dir:

- No és possible!, la interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que la del primer endeví. No entenc perquè a ell li paga amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d'or.

-Recorda bé, amic meu- va respondre el segon endeví-, la veritat és com una pedra preciosa. Si la llances a la cara d'algú, pot ferir, però si l'emboliques amb un delicat embalatge i l'ofereixes amb tendresa, certament serà acceptada de grat. »

► Litografia "Ali Pascha von Janina - Sultan Mahmud II", de Johann Nepomuk Geiger

L'home que explicava històries

2009-03-22T17:22:00.000-07:00

0001

Tansols hi dos mons; l'un existeix sense que hom en parli; aquest és l'anomenat món real, perquè no cal parlar-ne per percebre'n l'existència. L'altre és el món de l'art: hom ha de parlar-ne, perquè de no parlar-ne no existiria.

Oscar Wilde

Oscar Wilde. L'home que explicava històries

«Hi havia una vegada un home molt estimat del seu poble perquè explicava històries. Cada matí sortia del poble i, quan tornava a la nit, tots els treballadors del poble, havent bregat tot el dia, es reunien al seu entorn i li deien:

- Conta'ns, què has vist avui?

Ell explicaba:

-He vist al bosc un faune que tenia una flauta i que obligava a ballar un cèrcol de silvans.

-Conta'ns encara, què més has vist? -deien els homes.

-En arribar a la vora del mar, a la cresta de les onades, a tres sirenes que pentinaven els seus cabells verds amb una pinta d'or.

I els homes l'apreciaven perquè els contava històries.

Un matí va deixar el poble, com cada matí... Però en arribar a la vora del mar, heus aquí que va veure tres sirenes que, a cresta d'onada, es pentinaven els cabells verds amb una pinta d'or. I en continuar la passejada, arribant prop del bosc, va veure un faune que tocava la flauta i un cèrcol de silvans...

Aquella nit, quan va retornar al poble, i com cada dia, li preguntaren:

- Vinga, conta, què has vist?

Ell va respondre:

-No he vist res. »

► Il·lustració de Pablo Picasso
► Traducció de Partícula Elemental

mil i una

2009-03-21T18:51:00.000-07:00

Oliver Shanti
Las 1001 noches

- Explica'm què has vist avui, Ahmed.

Tot primer hi ha un sol de caramel i gola seca. Sorra i desert, enveges, misèries i passions esquerpes. Quan el cel s'estanya les alimanyes s'esmunyen pels corriols enllà del cau i es tornen feres. Allah reparteix la seva misericòrdia a brinets pertot, tothora. Res de nou...

- Ets falcó de bona casta, avesat a la talaia i a l'ardit i la batalla.

- Ets colom de bell plomatge, marbre cisellat, del paradís la viva imatge.

***

- Sempre ens deixem atrapar per la nit, oi nineta?
- Sempre.
- Me n'expliques una?
- Que siguin mil...

Temps era temps...

renills

2009-02-05T19:27:00.000-08:00

Joaquín Díaz - La plaza de Tetuán

De la viquipèdia:

Guerra d'Àfrica
La batalla de Tetuán
El general Prim
Els miquelets
Tetuan

Rom, canyella, llimona i cafè

2008-06-25T19:31:00.000-07:00

Sant Joan tangerí. Flames, fum i algun petard.

Ficció

2008-06-21T20:39:00.000-07:00

Lo importante es: ¿por qué necesitamos inventar ficciones? Porque nos permiten ver nuestra propia realidad, algo que no siempre hacen las biografías o los libros de historia. Nos dejan cierta libertad, mayor capacidad de movimiento y, sobre todo, de relación con nuestra propia memoria. La ficción es como un reactivo químico que se añade a otro elemento -la realidad en este caso- para verlo mejor a través del microscopio.

Justo Navarro

Ve d'aquí

L'efecte papallona

2008-06-19T20:35:00.000-07:00

Modena City Ramblers - Remedios la Bella

Al país on els contes tenen final de caramel i mentida, hi ha una lluna que no s'acaba d'alçar, humil, per esguardar de prop l'animal urbà.

Hi ha estels que, envejosos de la claror selènica, es deixen caure una nit qualsevol, la menys esperada, i es vessen il·luminant un corriolet brut d'un racó del món amarat d'amargor (on els contes acaben amb mentides i caramels).
I hi ha àngels que s'arrosseguen des del fons del corriol dels temps, abatuts, sense ales. Una nit qualsevol, la menys esperada, topen amb un estel, i s'acullen a la llum blanca i poderosa. L'obscuritat s'esberla com una magrana, i un esclat de fantasia taca la realitat sotjada i corrupta.

De cop la marinada, un bri de vent, un esma, un sospir alenat sostingut serè i refrescant, aixeca un vol de papallones daurades, fetes de pols d'estel. Una sola batuda d'ales i l'univers muda de pell. Un reguitzell de papallones batent l'aire pot envolar fins i tot un esperit disminuït.

Aquestes coses passen (al país dels contes amb final de caramel i mentida).

Cabòries

2008-06-14T03:01:00.000-07:00

Javier Krahe - La costa suiza

En un pueblo de allá por la costa suiza,
-ohé, ohé-,
un viejo pescador,
borrachín, tranquilo, sin dar la paliza
a nadie de su alrededor,
pretendía vivir a su manera,
que era:
salir a pescar
y pescar
boquerón, calamar,
o alguna ballenita
-que también las da el mar-
y después regresar
con la frente marchita,
como dice el cantar
que se suele volver.
Y vender el pescado en la lonja,
boquerón, calamar,
una esponja
-que también las da el mar-,
y cobrar
lo que hubiera ganado
al vender el pescado.
Y marcharse a gastar
lo que hubiera cobrado,
en comer
y en comprar
cuanto es menester
poseer.
E invitar a beber
y beber hasta el anochecer.
Y arrojar lo que hubiera sobrado
del dinero cobrado,
arrojárselo al mar,
devolver.
Devolverle el dinero.
Y cada amanecer
empezar desde cero.
Pero muchos vecinos denunciáronle al pobre
-ohé, ohé-
por contaminar.
Que sus pocas monedas, sus "vertidos de
cobre",
ponían perdidito el mar.
Y no pudo vivir a su manera,
que era:
salir a pescar
y pescar
boquerón, calamar,
o alguna ballenita
-que también las da el mar-.
Y después regresar
con la frente marchita,
como dice el cantar
que se debe volver.
Y vender el pescado en la lonja,
boquerón, calamar,
una esponja
-que también las da el mar-.
Y cobrar
lo que hubiera ganado
al vender el pescado.
Y marcharse a gastar
lo que hubiera cobrado,
en comer
y en comprar
cuanto es menester
poseer.
E invitar a beber
y beber hasta el anochecer.
Y arrojar lo que hubiera sobrado
del dinero cobrado,
arrojárselo al mar,
devolver.
Devolverle el dinero.
Y cada amanecer
empezar desde cero.

Cabòries

2008-06-10T04:35:00.000-07:00

Xurros de xocolata

2008-05-18T23:59:00.000-07:00

El pollito de California - Eso que fuman los moros

Al Marroc hi ha lleteries. Moltes. Les lleteries venen llet, iogurts, formatges, batuts, entrepans, pastissos, llaminadures, xocolata...

Pels dies de pluja i lluna plena hi ha una lleteria molt especial al centre de la ciutat. No diuen bon dia, ni pregunten què vols. Qui hi entra ensenya un bitllet de 50 dirhams (5€) i li és dispensat una xurret de xocolata. No cal demanar res, ni donar les gràcies, ni dir adéu.

I no siguis mandrós, escolta la música, que val la pena. El pollito és verdaderament un papagaio de California.

Editat el 3/10/2009: La lleteria ja fa gairebé un any que és tancada...

Venen del google

2008-05-18T23:25:00.000-07:00

Aquí va una llista de les recerques més absurdes o curioses al Google que han conduït a l'Atles Particular (extretes del Google Analytics):

Espellofada Viquipedia
Cioran gay
Quan s'agafa l'enciam, quina època?
Cementiri de sirena
Papallones blaves - És un clàssic. No hi ha mes que no arribi algú per aquest camí. No entenc quin és el misteri de les papallones blaves.
Eso que fuman los moros es una especie de hierbabuena. Descontextulitzat, aquesta afirmació sembla....
Ratolinet
Resumen vendidos del río frío

Mektab IV - El flautista de la Hind

2008-05-15T17:21:00.000-07:00

Pedro Laza y sus Pelayeros - Cumbia del monte

I amb el ritme dels timbals, ara n’entra un elefant, i xisclant un gran tucà. A la comitiva també hi va un paó i una serpent, un negre amb un flabiol, i dos lleons al capdavant.

La Hind s'ho guaita recolzada al capçal. Espera el seu Don Juan, per estrenar el llit nupcial.

- I qui sou vós, Sr. Negre?
- Sóc Changó, el negre salvatjot, cumbiansero vasilón! Vamos, vamos a bailar… Auuuuuuuuhhhhh!!!!! Ronda salvaje!!!!
- Som-hi doncs, que está sabrosa...

Entre la Hind la bruta, el negre sandunguero i tota l'arca de Noè, quanta fera!
Quan pugin els cristians, quina creu... La bagassa borratxa i mig salvatge és ara al cel. Quan pugin els musulmans, no se’n sabran pas avenir: la Hind la cantonera, la bruta, la ramera, ara passa per hurí. I els del poble, quin patir! Els qui l'assenyalaven amb el dit, el dia que pogueren no la van voler tenir, i ara que la desitgen, se n'han de penedir, perquè el negre sandunguero l'ha escollit. I els qui la tastaren, a l'infern, que les quiten lo bailao...

Mentrestant el seu enorme negre, amb el seu enorme flabiol i el seu enorme carisma, l'amanyaga tendre al llit i diu:

-Au, Hind, la meva bruta, que el ritmo está sabroso...

Al poblat, algú ha decidit que cal encendre una espelma, i llançar una oració a la que un dia va tenir el poder d'apaivagar l'irat, d'acompanyar el solitari, d'endolcir la maldat, de fer somiar. Tant poc verge com fou, qui ho diria que acabaria en un altar .

*Mektab en àrab significa destí, o més ben dit, allò que està escrit.

[Prefaci]
[1 de 4]
[2 de 4]
[3 de 4]
[4 de 4]

►Mektab és una contribució a Relats Conjunts

Mektab III - Ascensió

2008-05-13T19:28:00.000-07:00

Los Destellos - Jardín de amor

El dia que s’obriren les portes del cel, la Hind hi anà de dret. S’enfilà amunt enllà dringant alegre i lleugera com un estel amb picarol, abraçada al pit d'Azrael, fent giravolts en serpentí. La rebé un senyor barbat:

-Bon dia -digué Sant Pere, amb túnica de fulles d’acant.

-Bon dia -digué la Hind, amb cara d’espant. -Què hi feu disfressat de grec i de ritmes tropicals?

-No en feu cas, bona minyona, que aquí dalt hi ha lloc per tots. La follia sens pecat, a l'edèn hi és mandat. I és ben cert que me n'he encomanat.

És l'entrada al paradís! Que si pares de l'Olimp, que si algun cornut teutó, i assegut al pedrís, el negrito Changó.

- És ell qui us ha cridat, Hind. Ha fet de vós un angelet, derrotat pel vostre encant. A cop de flabiol us guanyarà l'esperit, que la vostra carn, filleta meva, es delirà pel seu enorme ~~vit~~ carisma.

Mentre la Hind va passant, penetrant jardins endins (flaira de tarongina i gessamí, i una tonada excitant), es recorda del poblat. No sap ni sabrà mai com són de llargues les hores sense ella allà baix; que la troben a faltar; que han perdut un tresor i ara, del més vell al més xic, del paradís senten l'enyor. Pels mortals vénen anys d'odi, de dolor, de rancúnia i d'amargor.

[Prefaci]
[1 de 4]
[2 de 4]
[3 de 4]

►Mektab és una contribució a Relats Conjunts

Mektab II - La cúmbia d'Azrael

2008-05-09T20:07:00.000-07:00

Danza macabra suite

Azrael medita. Ha recollit una fulla d'arbre amb un nom dins un cercle negre. Es la senyal. Prest s'envola a complir el seu deure d'àngel de la mort, àngel darrer, el tenebrós acompanyant del viatge final.

Moria un dimecres de cendra amb el fetge fatigat. Quan va néixer son pare exclamà:

- Tu seràs la Hind, la meva petitona, la nineta dels meus ulls.

Però no ho va ser: es tornà salvatge i rebel i fou la nena de tots, la filla del mercat. Quan li creixeren els pits li van dir:

- Tu seràs la Hind, dona pública i comunal, medicina de la soledat. Et direm Hind la Bruta.

I així fou.

Hind, la Bruta, era feta de tendresa, bonhomia i sensualitat. S'entregava enjogassada als rebolcons, compartint carn, humor i alegries de flascó amb els vilatans solitaris, sempre a les fosques, a punt per escapar de l'agror de la matrona burlada, de l'ira del sacerdot, de l'enveja del fidel, del verí de l'apocat. La Hind seia al catre, esguardant-se al mirall. Groc de pergamí, a la trentena entrant. I ara una fredor al clatell, un sospir profund i gutural li estarrufa els serrellets:

-Benvolguda nineta, animalet de seny distret, del teu infern en vida, crostó de pa, t'he vingut a rescatar.

-Deixeu-vos d'ironies, àngel darrer, que d'un foc dolç em privareu. Vós sabeu prou bé que l'amor per a mi ha estat mercat, i tant com me n'han pagat, tant n'he donat. I tant com n'he volgut, tant n'he tingut. Goig que ve i gaudi que va, de panteixos i pessics, he omplert les meves nits. Dueu-me ara on em pertoca, a l'avern dels maleïts.

- El verdader infern és la soledat. No hem pas de ser tots condemnats, el cel és pels qui han estimat. Així ha estat escrit, jo no en faig pas el raser, només sóc un missatger.

La Hind a cada mot alena música, en un ritme suau i matisat que embriaga l'esperit. Azrael es deixa encantar, i la noia no es pot estar de prendre'l pels malucs i ensenyar-lo de ballar. En silenci marquen passos, tot lligant i deslligant una cúmbia angelical.

[Prefaci]
[1 de 4]
[2 de 4]

►Mektab és una contribució a Relats Conjunts

Mektab I - Les paraules de la tribu

2008-05-07T20:47:00.000-07:00

Compay Segundo i Cheb Khalid - Saludo a Changó

El bruixot sap llegir el futur en les paraules ben modulades de la llengua dels djins, dels esperits que xiuxiuegen. Potineja ungüents i pomades, herbetes, espècies i picades (a unces, pessics, i didalets). I sang fresca d'aviram.

El bruixot anuncia el sacrifici amb grans gestos tràgics. Alça al cel l'esglaiada bèstia i li clava el punyal al pap. Una gota de sang regalima de la fulla oscada, tornant-se raig a l'instant de pronunciar la salutació als esperits, apareguts entre murmuris i suaus cantinelles. Els assistents senten la Presència amb la pell de gallina. Esperits i bruixot s'enraonen, negocien.

A la co-co-co mieyé, a la co-co-co mieyé,
a la co-co-co mieyé, oh, vaí txeré...

Oh batxuli, oh batxuli, oh vaié;
Oh vaié, oh vajana, jana.

- L'esdevenir ha estat dit: A trenc d'alba rebrem la visita de l'àngel darrer. Se'ns endurà un tresor ocult, el nostre tresor. I si menteixo, que els rapinyaires m'orbin els ulls! - sentencia el bruixot, enigmàtic.

Són paraules de la tribu, que perfilen un món fet a mida, simbòlic i obscur, a fi de ser entès. La tribu sabrà esperar el pitjor, i conformar-se amb el consol de saber que el tresor serà endut per bé, satisfent uns designis inescrutables però necessaris.

- ¿I on se l'enduran el tresor?

Qui gosa rompre el silenci amb tal pregunta és un nen. Serà el proper bruixot. Acaba de fer una nova osca al punxó d'esventrar que dóna sentit al cosmos. Aviat caldrà sacrificar a cops de gaiata, i potser llavors els esperits no voldran aparèixer. No és fàcil ser bruixot, cal conèixer bé les voluntats dels cels i de la terra. Sobretot les de la terra.

Mentrestant la gent de la tribu, complaguda en l'enigma, es va retirant.

[Prefaci]
[1 de 4]
[2 de 4]

►Mektab és una contribució a Relats Conjunts

Mektab - Prefaci

2008-05-06T23:51:00.000-07:00

La sonora dinamita - Ritmo de Tambo

Mektab
Història d'una qualquiera en un prefaci i quatre parts.

La tarda s'allarga, es pon el dia. A l'era quatre polls i una gallina piquen encara una mica de pa. Clinc-clonc fan les cassoles, que ja és hora de sopar. El fum verd de les xemeneies espanta un mussol endormiscat, que sense treure's la mandra de sobre, sorrut, aixeca el vol.

Mal presagi.

BuUUUhhBuUUUh!

Havent sopat tronaran fins l'alba els timbals. Tot el poblat dansarà reunit en l'èxtasi, celebrant el misteri de l'esdevenir que els serà revelat.

El futur està escrit. Alguns en diuen destí, i d'altres fat. Petits gestos quotidians tots menen a un mateix fi. Decidir és un miratge, una imatge falsa de llibertat, puix que tot ha estat determinat.

Xica, tica, mica, la gallina de l'era (si sabés el que li espera...!) poc a poc pica pa.

[1 de 4]
[2 de 4]

►Mektab és una contribució a Relats Conjunts

Pausatto ma non troppo per a ghaita muntanyesa i flabiol de canya (en Re no Fa sostingut una estona)

2008-04-29T17:25:00.000-07:00

Joannie Maden - Woman Of Ireland

- Què farem, nens? Som-hi o no?
- Bo, atura't encara un instant. S'hi està bé a l'ombra... Deixa que l'Abderrazzaq s'acabi el sibsi, i sant tornem-hi.
- I què tocarem, ara?
- Tu et fots de nosaltres, no? El mateix de sempre, coi!

Clic!

Ja fa 50 anys que l'Aayaixi toca la ghaita muntanyesa. En va aprendre del seu avi, un pastor de l'Anjra devot de Sidi Buarraqia, que esmerçava les hores mortes entre herbetes i cabrits a drenar baba en fusta vella de cirerer.

- Sabeu què he somiat avui, companyons? Era a la posta, i jo munyia la cabra assegut a l'escambell, com sempre. Però de sobte, entre la remor dels grills i la fullaraca, que en sento un flabiol. Sí, sí... un flabiol, ben clar. Al principi molt fi i dolç com la mel, i es tornava aspre com una fulla de figuera. Era una tonada tendra, com de bressol: ninoninaiiiiiii..., no me'n sabia avenir. Hom diria que al pou de l'oncle Yahya hi hagués caigut un àngel i clamés per sortir-ne. I..

- Doncs jo -remata l'Abdelhamid-, si per mi fos, llogaria la nena de l'adroguer. És jove i tendra. I sap cantar. Podria ballar, i segur que amb ella ompliríem la gorra. El meu fill gran, el d'Holanda, em va explicar que una vegada havia vist una colla de cantaires passavolants amb ghaites i timbals com els nostres, i una minyona que refilava com un rossinyol... Li podríem ensenyar a tocar el flabiol de canya.

Goran Bregovic - Ederlezi

- ...i al somni, tan encisada estava la cabra que la llet no parava de rajar a doll. Ohhhh... quin goig, quin goig!

- Coi quina colla de somiatruites! Esteu prou d'orgues tots plegats. Ens feu venir gana! Bé que caldrà fer ploure algun dirham per fer anar la dent, no? Au, doncs, som-hi, xavalots!

Enyor

2008-04-28T19:51:00.000-07:00

Madredeus - Suave tristeza

Dels humors de les partícules, el més abundós és segurament el melangiós. No li és propi a una partícula fugissera sentir nostàlgia de tal o qual persona, de la gent, d'èpoques i sentiments d'antany. Li escau més enyorar-se d'una certa tonalitat del verd, d'un lloc i de l'instant que el fixa en el record, del vent que hi bufa i les olors que hi deixa. El vent.

Avui, fent ronda pels racons menys foscos d'internet, l'enyor s'ha materialitzat en una embosta de terra d'hort humida, ben drenada i airejada pels cucs infatigables. Primera parada a cal Mugró.

Tot seguit al lloc de'n Pla, un enfilall de paraules que fan olor de rebost desvetllen la nostàlgia.

L'avi sempre deia, quan la mainada tot jugant li esquitllava la manguera al pou:

- Llampmemati, sempre heu de tenir la vista als dits vosatros, mecagumcristinavella!

La tercera parada és a l'hort del Dr. Fitó, cum laude en horticultura, amb en Ciscu i els altres, a veure què fan les patates. Ja fa un temps que les partícules s'hi deixen caure, és un hort urbà, polit i amb espai virtual propi. I amb capbussons i granyotes, com al de l'avi!

►Treballant la terra. Horticultura a Cardedeu.

I per rematar-ho una de Pla casant horts i tramuntanes...

"Veure un hort de cultiu delicat destruït per la força del vent fa una gran pena. Arbres esqueixats, feixes devastades, desordre general. Els pèsols suaus, les orelletes de les faves tendres, la inflada col-i-flor, l'escarola fina i blanca i l'enciam han quedat trossejats. Constatar com un remolí invisible i ferotge esqueixa un ametller carregat de fruit és un trist espectacle. Ara es pot saber, gràcies als aparells, a quina velocitat marxava el vent que féu aquests estralls; és un consol, però, molt avar."

Josep Pla - La tramuntana

A cops de mall

2008-04-13T17:20:00.000-07:00

Mitjanit de vetlla fins la nit que ve.

L'Atles dels somnis dorm avui arraulit, menut. Queda el pes del món mal repartit a lloms d'Atles, que haurà de treure el llop amb morrió, que no devori l'home. És tant gran el firmament... Tan ferma és la terra, i pesa tant, oh déus!

Genocidi

2008-04-11T19:45:00.000-07:00

Cruenta ha estat la lluita, a cor batent i sang oberta. Angoixes i agonies han sembrat les hores, i... cadàvers, cadàvers pel camí. La invasió, la resistència, la guerra... no hi ha pau sense aniquilació.

S'han emprat armes químiques, gasos letals, barreres i reixes de contenció, tortura, execucions sumaríssimes, terror psicològic. Guerra desigual, guerra d'invasió. No s'ha considerat l'existència de població civil. Cada individu, un guerrer; cada infant, un soldat.

La treva. La roptura: cadàvers, cadàvers...

Un nou cos estès nu (per menut que fos), un rastre, un moviment fugaç en l'obscuritat: seria la renúncia, la rendició, la derrota. I no, no. Sanseacabó.

Ara s'acaba.

Fuita

2008-04-07T18:48:00.000-07:00

Tom Waits - I'll be gone

CARRER AMPLE 3

Yo no quisiera estar aquí. Me agobia
esta casa, esta gente, esta ciudad.

Aquí no. No quisiera estar aquí.
He de buscar el modo de escaparme.

Tal vez encontraría en otro sitio,
en otra casa, en otra gente, en otra
ciudad, el mismo o peor desasosiego.

Mas no quisiera estar aquí. Este cuarto
inhóspito, estos seres inquietantes,
esta urbe aterradora, fría, insólita.

Aquí yo no estoy bien. No en esta casa,
con esta gente, en esta ciudad. No,

yo no quisiera estar aquí atrapado.
He de huir aunque muera en el intento.

José María Fonollosa,
Ciudad del Hombre: Barcelona.

Au, rondallaire! Conta'ns una història!

2008-04-03T19:30:00.000-07:00

Souad Massi - Ia raoui¡

El rondallaire

Conta, contaire, un conte
Que sigui una bona història.
Conta'm de la gent d'antany,
Conta'n una de les Mil i una nits,
I de la Lunja, la filla de l'ogre,
I del fill del soldà.

Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Porta'ns lluny d'aquest món.
Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Cadascun de nosaltres al cor hi guarda una història.

Conta i descuida't que som grans,
Fes com si fóssim petits
I ens creguéssim tots els contes.
Conta'ns cobre el cel i l'infern,
Sobre l'aucell que no va volar mai.
Fes-nos entendre el món.

Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Porta'ns lluny d'aquest món.
Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Cadascú al cor hi guarda una història.

Conta, rondellaire, com a tu et contaren,
No afegeixis ni treguis res pel teu compte,
t'ho sabríem llegir a la cara.
Conta i fes-nos oblidar aquest temps,
I porta'ns al de “Hi havia una vegada….”
...al de “Hi havia una vegada”.

Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Porta'ns lluny d'aquest món.
Per qui vulgui escoltar, una de bona va...
Cadascú al cor hi guarda una història.

La canço està cantada en àrab d'Argèlia.
La lletra en àrab l'he presa d'aquí.
Traducció al català: Partícula elemental.

►Entrevista. En castellà (pdf)
►Souad Massi.. Article al blog Dones mediterrànies, en castellà.
►Web de Souad Massi. En francès i anglès.

Records

2008-04-02T22:15:00.000-07:00

Hi ha qui regala extranyes figuretes per decorar la tele "recuerdo de Cantallops", hi ha qui regala productes típics de la terra. Què millor que un souvenir útil, econòmic i amb facilitats per trobar-lo al darrer moment, quan ja no cap res més a la maleta i el viatge de tornada s'ha encetat... Això sí, s'ha de rentar. Els tangerins, tant nets ells...

Fotografia: partícula elemental

Qui està de pega...

2008-04-01T23:11:00.000-07:00

Clic!

► Imatges robades d'algun lloc on no citen font, retocades amb Photoxop

Kif

2008-03-21T09:12:00.000-07:00

La primavera. Plou. Lluna plena.
És temps de sembra: la primera lluna de Sant Josep és la lluna bona. Cal sembrar ara, ahir, avui, demà.

A cau d'orella

2008-03-18T19:05:00.000-07:00

La gent

En el nom de Déu Únic, Al·là,
el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!

Digues:  "Jo prego refugi
            al Senyor de la gent,
            al Rei de la gent,
            al Déu de la gent,
        contra el perill del dimoni temptador,
            Al-Jannàs insinuador,
                    que murmura temptacions
                                en els pits i en els cors,
                                            de la gent,
                                                        subtilment,
            entre els genis, esperits,
            i la gent"

Traducció de l'Alcorà de Miquel de Epalza

► Breu detall biogràfic de Mikel de Epalza

► Mikel de Epalza. Premi nacional de traducció

► Article sobre la traducció d'Epalza per Josep Francesc Cutillas-Ferrer (PDF)

Retalls

2008-03-15T20:05:00.000-07:00

1 - La justícia a l'empordanesa

Al Quadern gris, de Josep Pla; l'entrada d'avui fa referència a la justícia en un fragment que no em puc estar de reproduir. Aquestes paraules em menen de seguida a Stefan Zweig i Joseph Roth, i el caràcter jeremíac dels seus llibres. No hi ha caps a lligar, és només l'atzar d'un fragment. Però rumio que com Pla, tampoc els dos centreuropeus estaven per collonades, i feien literatura del temps, molt connectada, encara que de maneres diferents, a un poble que respira, que es belluga com l'animal viu que és. Tots tres foren periodistes. Tots tres relataren els temps que els tocà viure, i desvelaren el seu país, la seva gent, als lectors.

En aquest fragment Pla treu suc del que ell percep com la idiosincràcia dels empordanesos, tendents a categoritzar i universalitzar, enfront la concreció que busquen els barcelonins. Es fixa en un comentari de cafè per exemplificar:

–La justícia, aplicada rigorosament, aplicada com si fos un reactiu químic, pot fer grans estralls i una enorme quantitat de víctimes. En un món que essencialment és injust, la justícia teòrica, absoluta, és un enorme revulsiu. La justícia s’ha de prendre amb calma i s’ha d’aplicar a petites dosis…

–El que sembla donar-te la raó són les notícies de la revolució russa… –insinua el senyor Enric Frigola.

–Possible! –fa Bofill–. Els russos estan ara implantant la justícia en el seu país. Patiran moltíssim. Se la passaran molt malament. Es veuran obligats a crear un Estat merament policíac, fred, sinistre. Passaran molta gana i molta set, hauran d’ampliar totes les seves presons, hauran de debolir tot allò que fa agradable la vida. I, així i tot, no implantaran cap forma de justícia. La meva idea és que no hi pot haver aliments, ni una forma mínima de vida en comú, sense un determinat grau d’injustícia. ¿Per què hi ha dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…

Josep Pla - El quadern gris - 16 de març de 1918

2 - L'art contemporani i la banalitat

Jean Clair, conservador del Pompidou (75-89); director del Museu Picasso de París (89-05): Entrevista a la contra de La Vanguardia per Lluís Amiguet

"El arte de hoy es banal como la vida misma que llevamos"

Al fil de la relació entre un poble i el seu art em sembla molt interessant la opinió d'un home emprenyat, fent palès l'afartamenta de tanta collonada.

És una entrevista demoledora i cap paraula hi és per res. Repassa una sèrie de tòpics al voltant de l'art contemporani, alguns perifèrics, dels quals em crida l'atenció la relació entre el vel per cobrir la cara i la pornografia, una relació a explorar.

M'alegra prendre, al cap del dia, una cullerada de sentit comú particular com a medecina, i veure que encara hi ha qui recorda que l'art, inequívocament, està lligat a la bellesa. A veure si al final seran els crítics qui salvarà l'art.

3 - Extensió corresponent al 18 de març de 2008

I continua Pla parlant del caràcter empordanès... no us ho volguessiu pas perdre!

Josep Pla - El quadern gris - 18 de març de 1918

El quadern gris

2008-03-11T20:15:00.000-07:00

Pla, blogaire retrospectiu

Ja fa tres dies que s'ha iniciat la publicació del quadern gris de Josep Pla en forma de blog, conmemorant el seu 90è aniversari. És una iniciativa de l'associació xarxa de mots, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla, i no es la primera de les seves bones idees.

Vegeu la notícia que en dona Magí Camps a la Vanguàrdia per a més detalls rellevants.

Blog El quadern gris de Josep Pla

I una fragment ja publicat molt del gust particular:

«De tota manera, sospito que l’època dels bolquers és la més feliç de l’existència terrenal. Quina temporada de meravella! Quines dormides més llargues, quins coixins més tous, quines grasses matinades i quins líquids suculents i delicats no es deuen xuclar de passada! Viure en un món en què només, essencialment, es té gana i veure que tothom s’esforça per saciar-vos-la ha d’ésser un enlluernament continuat, una fascinació beata. Us ho imagineu? És ben cert el que dic, que el record inconscient de la vida en el claustre maternal i en el resguard de la infància crea, per contrast, amb els anys, la sensació d’intempèrie i d’inseguretat. La vida es converteix en una nostàlgia de la dolçor perduda, de la felicitat robada. Però, d’aquella època de plaers tranquils i de benestar vegetal, m’ha estat sempre impossible de tenir-ne una qualsevol memòria precisa i concreta… Això deu augmentar probablement l’encant de l’època de l’alletament com a paradís perdut –com a paradís terrenal.»

Josep Pla - El quadern gris - 9 de març de 1918

Potser demà parlarem de política...

2008-03-10T16:56:00.000-07:00

A Cal Mugró hi ha hagut ressaca post-electoral, i per les terres de l'Ahmed també, malgrat la distància.

Les partícules, com els Mugrons i seguint el seu exemple, creuen que avui és millor quedar-se arraulit, silenciós i observant, dessota el taronger estant, aquest cosmos àcid que fa regalimar la baba.

Potser demà parlarem de política. Potser, i només si l'Ahmed en té ganes.

No passaràs, pecador...

2008-03-08T15:51:00.000-08:00

En una paret de Ceuta

És per aquest temps, de cara al bo, que acostumen a treure-les a passeig. La notícia és de l'any passat.

La vida secreta de les coses

2008-03-06T21:48:00.000-08:00

«-Antes de acostarte fíjate que todo quede en perfecto orden, pues las cosas sufren mucho cuando no se les pone a dormir en su Puesto.

-Sí, abuela.»

Gabriel García Márquez - La increible y triste historia de la cándida Eréndira y su abuela desalmada

Apren a nedar

2008-03-02T18:03:00.000-08:00

Ænima

Some say the end is near.
Some say we'll see armageddon soon.
I certainly hope we will.
I sure could use a vacation from this

Bullshit three ring circus sideshow of Freaks

Here in this hopeless fucking hole we call LA
The only way to fix it is to flush it all away.
Any fucking time. Any fucking day.
Learn to swim, I'll see you down in Arizona bay.
Tool - Ænima

Llindar

2008-02-29T00:21:00.000-08:00

Candido Monge, Al cruzar el umbral

«Los detuvieron por atentado al pudor. Y nadie les creyó cuando el hombre y la mujer trataron de explicarse. En realidad, su amor no era sencillo. Él padecía claustrofobia, y ella, agorafobia. Era sólo por eso que fornicaban en los umbrales.»

Mario Benedetti, Su amor no era sencillo

Tot esperant el diluvi

2008-02-27T19:45:00.000-08:00

Instal·lació

Instal·lació, Tot esperant el diluvi - Obra; Textos;

Cioran

2008-02-27T17:03:00.000-08:00

Deliris

«Mónadas disgregadas, hemos llegado al final de las tristezas prudentes y de las anomalías previstas: más de un signo anuncia la hegemonía del delirio.»

E.M. Cioran,Silogismos de la amargura.

Eduardo Chillida, Ce Maudit Moi (III)

Papallones blaves

2008-02-26T20:31:00.000-08:00

Farfalle azzurra
Aquesta imatge pertany a l'artista holandès Mariepaul de Bie. Podeu veure una petita mostra del seu art aquí. Val la pena donar un tomb per la web per admirar les seves pintures, instal·lacions i dibuixos que es mouen pel realisme, amb un cert to oníric i un accent fantàstic i un tant ingenu. No és extrany que s'inspiri en contes com el de la Remedios la Bella de Cien años de soledad.

Papus i artificis

2008-02-26T14:58:00.000-08:00

Roomba vs. cuca
El roomba és un robot suposadament intel·ligent i autònom, esforçat i eficient en la tasca de menjar pols i brosses del sòl de les nostres pulcres i relluents llars. Segons el weblog de'n Marc [actualment l'article no s'hi troba] "els algoritmes que utlitza estan molt treballats". El comercialitzen als EUA, a un preu que volta els 100€. Fins aquí, res criticable. Del que no ens parla en Marc és de què passa quan la nostra minyona electrònica es troba amb la tifa d'una mascota no virtual, o amb l'últim gintònic de la nit mig digerit i retornat a la catifa.

L'alternativa verda
Al Marroc tenim un sistema molt eficient de mantenir el sòl com una patena. Se'n diuen paneroles i son prou més petites que el roomba, malgrat la superioritat corpòria envers les seves homòlogues ibèriques. Es tracta de la panerola americana.
Les panereloes, vulgarment conegudes com cucaratxes, són verdaderament autònomes, gairebé sempre invisibles, no contaminants, biodegradables, i no cal recarregar-les. A més a més poden enfilar-se per les parets i fins i tot superar obstacles gràcies a una sorprenent capacitat: volen.

Convivència i supervivència
No es pot despreciar tampoc el fet que si s'escau, poden arribar a ser una font de proteïnes suplementària. Aquí al Marroc les anomenen sarraq azzit, o el que és el mateix "lladres de l'oli". Al principi fan una mica d'angúnia. La convivència, ja se sap, sempre és dura. Però qui pot renunciar a un company de pis que fa la neteja i es menja només les sobralles?

Por / Miedo

2008-02-25T04:03:00.000-08:00

Llengua i ser
No me atrevo a escribir en mi lengua. He recibido la foto de una partícula afín. Mi ser, tan frágil, tan menguado, sostiene trabajosamente el ego que le ha sido dado. Soportaría mal una lengua que describiera eso.
Revelación
Hallar las palabras justas para tarea tan inicua revelaría un yo herido de muerte. Prefiero no saber si en mi existen estas palabras delatoras. Pues de existir serían parte constituyente de mi, habrían moldeado de algún modo a ese yo que yo soy. Por eso utilizo una lengua ajena, un disfraz que imposta un yo que no soy yo. Me tranquiliza. Puedo así ensayar una aproximación:
¿Qué es?
Fantasma entre el mal y la nada. Una ausencia absoluta de algo, la nada nadeante y traviesa, un algo que se escapa de nada por los pelos. Y por los pelos diríase que es el espíritu de Guantánamo tras un 11$ tercera edición. O un Orce sin hombre. O un Orco con hambre. O un Oso, qué más da. Da miedo. Eso es.

Les paraules i les coses

2008-02-24T22:01:00.000-08:00

Per què cal tenir un diccionari...

«El vino no tiene el mismo sabor para quien dispone de cinco palabras para describirlo que para quien cuenta con cien. Una expresión más articulada modifica, enriquece aquello que expresa.»

Philippe de Lara, a Charles Taylor, La liberté des modernes

Hi havia una vegada...

2008-02-24T21:17:00.000-08:00

D'Asila a Tànger
Hi va haver un temps en què els reis de Portugal tenien sota el seu comandament, entre d'altres territoris, unes quantes ciutats fortificades del Nord d'Àfrica. Una d'elles era Tànger. Una altra, Asila.
Fou a l'inici de 1503 quan el governador portuguès d'Asila va saber que els moros de Fes preparaven d'amagatotis una expedició per assetjar Tànger. Pretenien que uns quants s'infiltressin a la ciutat disfressats de mercaders per ajudar la conquesta, quan l'exèrcit moro, a l'empar de la nit, temptés escalar les muralles de la ciutat. Era un bon pla, però... Però si fos possible avisar a temps el governador militar de Tànger, se n'aniria tot plegat en orris. Avisar com? En aquella època no hi havia correus ni telègrafs, ni faxos ni telèfons.
Podien enviar un emissari, ben segur. El pitjor que podia passar era que el cavaller fos interceptat per les hosts enemigues que eren ja de camí. Pensant-s'ho estava el governador d'Asila sense acabar de decidir, quan sentí uns lladrucs, provinents d'ençà l'aquarterament.
-És la gossa de Pere de Castro, que saluda al seu amo, de la guarnició de Tànger –aclarí un oficial.
- I perquè no l'ha acompanyat la gossa? –volgué saber el governador.
- Estava plena. Els cadells ja han nascut i els hi ha donat de mamar, i ara, si algú li impedís, seria capaç de passar per sobre de tot per tal de ser al costat de l'amo.
- I hi ha de ser –diu el governador, il·luminat de cop i volta.
Portaren la gossa, molt experta i un tant bruixa, li lligaren al clatell un sarronet amb una carta embolicada, i la van portar a les portes de la ciutat d'Asila.
-Vés a avisar el teu amo –digueren a la gossa, donant-li una palmada al llom.
I això era tot el que la gossa volia sentir. Trescant per aquí, trescant per allà, la gossa va recórrer el desert. Avançà caravanes, vorejà oasis, esquivà les dunes i travessà sense fer-se veure per l'exèrcit moro, acampat en un coll, a l'espera de l'atac.
Cansada i dolorida, va entrar a Tànger i s'orientà pels carrers i carrerons fins trobar en Pere de Castro, que esmorzava amb el governador. Quina gran alegria per a bèstia i amo!
-Porta un sarronet al clatell –cridaren l'atenció alguns dels presents. Ho veieren. Era la carta amb l'avís. Tot seguit el governador de Tànger ordenà de prendre providències. Segellaren les portes de la ciutat. Doblaren els guaites, redoblaren les defenses, i així la celada que els moros havien preparat no va reeixir. La gosseta va salvar moltes vides i una fortalesa del regne. Era una heroïna, amb dret a títol de registre a la història de Portugal. Més, ai las, ni tant sols en sabem el nom...

Un conte d'António Torrado; il·lustrat per Cristina Malaquias; traduït del portuguès per la Partícula elemental.

Naturaleza del mal

2008-02-22T20:39:00.000-08:00

Leonardo Da Vinci

«Todos los males presentes y pasados puestos por el hombre en acción no satisfarían el deseo de su ánimo inicuo. Yo no podría, aunque dispusiera de largo tiempo, describir su naturaleza.»

Índex de cançons

2008-02-22T14:58:00.000-08:00

Deixeu-me estar - خلوني

Souad Massi - Khalouni

Atzucac

Carter Burwell- Fargo, North Dakota

Ez-Zohra

Yann Tiersen - Summer 78

Una cruza
Antònia Font - S'animal que no existeix

Viatgers II
Vainica Doble - Déjame vivir con alegría

mil i una
P { text-indent: 5em }Orquesta andalusí de Tánger y Juan Peña "el Lebrijano" - Las mil y una noches

renills
Joaquín Díaz - La plaza de Tetuán

La costella d'Adam
Pau Riba - Hellena, desenganya't

3'1416
Manolo García - Pájaros de barro

El vent ens portarà
Noir Désir - Le vent nous portera

L'efecte papallona
Modena City Ramblers - Remedios la Bella

Àngels Beta
Radiohead - Creep

Xurros de xocolata
El pollito de California - Eso que fuman los moros

Mektab IV - El flautista de la Hind
Pedro Laza y sus Pelayeros - Cumbia del monte

El remei
Lluís Llach - A força de nits

Mektab III - Ascensió
Los Destellos - Jardín de amor

Mektab II - La cúmbia d'Azrael
Joseph Julián Gonzales - Danza macabra suite

Mektab I - Les paraules de la tribu
Compay Segundo i Cheb Khalid - Saludo a Changó

Mektab - Prefaci
La sonora dinamita - Ritmo de Tambo

Pausatto ma non troppo per a ghaita muntanyesa i f...
Goran Bregovic - Erdelezi
Joannie Maiden - Women of Ireland

Enyor
Madredeus - Suave tristeza

Els divendres, seksu
Cheikh Lô - Zikroulahi

i tic i tac i tic i tac...
Coldplay amb Buena Vista Social Club - Clocks

Fuita
Tom Waits - I'll be gone

Cementiri de metall o urgència literària
Antònia Font - Batiscafo Katiuscas

Cementiri de pianos
Beethoven - Sonata nº 14 - Au claire de lune

2008-01-01T11:08:00.000-08:00

Hoy no estoy pa naide...